Els adults acostumen a definir la preadolescència de forma catastròfica. Viuen com una pèrdua el que és una realitat: que els seus fills ja mai seran els mateixos.

Proveu de dir, en una reunió familiar o d’amistats, que el vostre fill o filla, nebot o neboda, nét o néta, “ja té 12 anys”. Les cares d’estupor i altres gestos de gravetat faran, en la major part dels casos, de preludi de l’apocalipsi verbal.

Així és com els ‘experts’ adults defineixen la preadolescència. Darrere d’aquest adolescent que ha dibuixat Jaume Balaguer estan escrites algunes de les frases que, durant mesos, he anat recopilant en aquestes reunions.

L’edat preadolescent és la gran oblidada en els llibres sobre fills”, deia Carles Capdevila.

Els pares s’acomiaden verbalment dels seus fills, per tant no és extrany que amb aquesta forma d’avançar-se als esdeveniments els fills comencin també a acomiadar-se dels pares. La preadolescència és una etapa de canvis molt ràpids i profunds en el cos d’un nin o nina, però també ho és en el cervell dels adults. Aqjuests passen, de forma també ràpida i profunda, d’adorar els seus fills a distanciar-se’n pel simple fet d’abandonar la condició de nins obedients.

Jo pensava que ‘adolescència’ provenia etimològicament de ‘dolor ‘ i sovint l’associava al mot castellà ‘adolecer’ (en català ’emmalaltir’). Entenia que la preadolescència no era altra cosa que la preparació per una etapa dolorosa, per no dir tràgica. De no retorn.

Però vet aquí que el meu admirat Antoni Janer me va fer descobrir que, etimològicament, ‘adolescència’ prové del mot llatí ‘alo’, que significa ‘alimentar’ o ‘nodrir‘, i que va donar peu a ‘adolescere’, que significa ‘créixer‘.

“És aquella edat en què encara necessiten el suport i afecte dels pares però que quan surten de casa fan com si no te coneguessin de res!

Si l’etimologia no enganya, podem dir que a l’antiga Roma no se tenia tant mal considerats els adolescents com ara. I que si aquesta és una etapa d’alimentació de cos i ànima, potser als pobres adolescents els estam sobrealimentant abans d’hora amb aquest llenguatge catastrofista, i carregat de frustració. Perquè us puc assegurar que, malgrat no ho sembli, escolten. I molt.

Una expansió cap endavant

La OMS defineix l’adolescència com “un període de transició crucial per les persones, amb un ritme de creixement i canvis només superat per la lactància”.

Save the Children sitúa el llindar de la preadolescència entre els 10 i els 13 anys. “És una etapa de canvis provocada per una alta activitat hormonal en que sorgeix la necessitat de les persones de crear la seva pròpia identitat“, explica el butlletí ‘creciendo como padres’ editat per aquesta ONG internacional.

Tanmateix la preadolescència és una etapa volàtil i que canvia segons la persona que la ‘pateix’. Existeixen preadolescents de 9 anys (sobre tot elles), que manifesten canvis en el seu cos i en la personalitat, però també n’hi ha de 13 anys que encara són nins o nines dins el cos d’un homenet.

Sovint me demano si aquesta etapa (si és que realment existeix) és l’excusa que justifica qualsevol canvi de comportament que no quadra amb la imatge que tenim dels ‘nostres’ nins o nines. Posem un exemple. A casa, el fill o filla preadolescent arriba sense dir res i entra a l’habitació i pega portada.

El pare:

-Acaba de tancar-se a l’habitació. Ha pegat portada!

La mare de seguida té la resposta.

-Ui, això és la preadolescència!- així de forma genèrica, sense matissos.

Quan estàs fins els nassos d’haver de sentir aquests improperis dels adults, si no saben què volen,  no és estrany que explotis. N’hi ha que ho fan cap als extrems, alguns violentament, altres tancant- se, emmudint-se…”. Són paraules de Montserrat Sobrevias, ex professora meva de l’escola.

Els estam sobrealimentant abans d’hora amb aquest llenguatge catastrofista, i carregat de frustració.

La psicòloga i formadora de pares i mares, Pepa Horno, apunta: “Hem estat educats per ser bons i obedients” i la preadolescència seria, d’alguna manera, aquell moment en què hem de renunciar a “seguir tenint un nin obedient sinó que ens pugui plantar cara. Que es pugui defensar”.

Ara que també hi ha adolescents de fins a 40 anys, com explica el professor i escriptor Fernando Alberca. Són aquells que, tot i tenir edat adulta, desenvolupen tics adolescents d’inseguretat i immortalitat “per no haver pogut alimentar (mira per on!) el seu desenvolupament interior profund”.

Però a la preadolescència no tot és negre o blanc.

De vegades ens oblidam que, més que un ‘monstre’, tenim un fill nostre. La meva amiga Carme diu que “és aquella edat en què encara necessiten el suport i afecte dels pares, aferrades, besades de bona nit i mirar una peli agafats a tu, però que quan surten de casa fan com si no te coneixéssin de res!

En Carles Capdevila definia la preadolescència com “el dia en què  deixes de ser l’heroi de la teva filla de 12 anys”.Segons el periodista referent en educació i comunicació, l’edat preadolescent és la gran oblidada en els llibres sobre fills, ja que aquest només es centren en el primer any de vida i a partir dels 14 anys.

En intervencions com aquesta, carregades de sabiduria i humor, convidava a tots els pares i mares ‘hiper motivats’ amb els seus fills que canviessin la manera d’enfocar la preadolescència i que intentessin divertir-se el màxim possible en aquest procés.